Veritats circunstancials
No acostumem a seguir allo escrit, un camí dictat pero mai escrit, el bon camí, aquell que et durà a la felicitat per la via facil el que diuen que aporta un destí on trobar la vida plena. Em sento com una estrella al firmament, tot envoltat d'estels a la vista pero massa lluny per tocarlos, estels com el fum, que s'esfumen al contacte, ells son aprop pero molt lluny, ells tenen un mon, jo tinc un per construir.
No em fa mal la veritat, no es dolor causant de les meves penes el saber el que ja se, com les barreres son meves les dificultats son obstacles insalvables nomes quan creiem que o son; no fan mal les veritats dites de qualsevol boca, fa mal la culpabilitat, sentirte culpable despres de lluitar constantment contra les regles establertes per els mateixos que recriminen la teva situacio, jo mai vaig dictar les regles del joc, mai vaig escollir la meva situacio no escolli ser com soc, el meu desastros cami no es causa d'un error de calcul propi van dir que seguir les normes i repartir amistad i confiança era un bon motiu pero els que mes cruels i ofensius son els que mes lluny han arrivat.
Potser si que soc culpable, potser soc culpable d'inocencia, culpable de les meves propies idees.
Les paraules fan mal expresades per l'amistat i el carinyo que vol fer be pero no coneix la veritat; ignorant de la duressa que es el dia a dia per aquells que no son... el que ells volen que siguis.
Per vosaltres es un joc, per mi el castig rutinari del dia a dia, per vosaltres es una gracia per mi una tortura, vosaltres veieu laments injustificats, jo veig vides feliçes que no poden entendre la infelicitat de la solitud, de viure en una preso, de estar atrapat en la propia condicio, sentir que fas el que es just pero la teva situacio es injusta, somriure quan saltar per la finestra sería el que mes feliç et faria, mirar els petons absents dels teus llavis en llavis estranys, els abraços que porten desitjos al cor i desitjar no tenir cor per abraçar les sombras i cambiar la conciencia, i golpejar abans que ningu i no perdonar mai mes i respondre amb crueltat i no tenir en la vida mes que a tu mateix, content de renegar d'un mon estupid on la soledat conviu entre millions de vides benestants.
No s'arriva fins la punta del abisme agafant una dresera, hi ha un cami que condueix mes directe es mes facil anar d'una bona espitjada, arrosegat per temps i temps de males experiencies posant qualsevol somriure i rebent cops i punyalades, pero sobre tot portat per d'altres, d'altres que per enveja o odi prefereixen llençarte al buit
abans que donarte un cop de ma.
Quan o has provat tot i resulta que no et queden mes sortides, si ets com jo o tornes a intentar pero aquest cop amb reticencies, sense esperar mes que compasio i mirades apenades, impasible ja a les respostes de sempre, no ajudan les paraules, nomes els fets.
Hi a la fi tot es resumeix al de sempre... esboça el teu millor somriure, que les paraules i els fets els facin riure perque aixo es el que volen, ni preocupacions, ni laments, ni penas, ni problemas, nomes la cara feliç de la vida i quan tornin a casa amb el cor ple i rebin petons i abraçades, tu seras de nou de cami al refugi,
per meditar entre ulls ennubolats contemplant el mar en la llunyania i sabent que demà sera un altre dia ple de somriures, on podras fer feliç als que t'escolten
per esgarrapar unes hores de felicitat a la vida.
Etiquetas: felicidad, verdad, veritat, vida
posted by Crisol @ 3:07 a. m.
Deja tu huella: 0
