El mundo real es mucho más pequeño que el de la
imaginación, el mundo de las palabras es infinito... como la imaginacion!!
domingo, septiembre 30, 2007
Perdut entre laments
Em creuries si et digues que ja no se plorar?, perdudes les llagrimes entre penuries i dramas. Ja no crec que el temps sigui el misatger que porti cap a mi la sort que mai no e conegut i sento la fi propera, arreplego el cap contra el meu pit, tanco el ulls i nomes vull... la mirada perduda, observant d'altres animes que nomes trenquen la calma, sonric per fer feliç, i la meva ma ja no s'aixeca la desesperació no em deixa, vull plorar i nomes puc sentir el buit al meu interior, el desitg de fugir amb les estrelles ser sols una mes en el cel i descansar entre la foscor. No puc seguir amb el pit dolgut, no puc somiar sense dormir les nits son mal sons on solitari sec entre multituds, sol amb mi mateix i l'amor es nomes un desig llunya i la felicitat un vaixell perdut en un naufragi i la vida un record de moments tragics.
Tant de bo tot fos el final, acabes d'una vegada, es decidis el desti que el futur em prepara i pogues tocar el fons d'aquest pou fosc i sense final per poguer descansar d'una vegada lluny de proclames i crits, i animes sense sentit. Mai no seré el que volen perque mai e sigut com ells.
No poden saber el que tu saps. No poden veure el que tu veus. No saben que el camí està tallat quan no ets un igual. Et miren i pensen que et poden cambiar, que aconseguiran alló que ningú pot aconseguir. Agafa la disfresa i sigues qui no ets, celebra el teu propi carnaval, enganya per aconseguir el que desitges cambiat per donal-si el que volen, sigues qui no ets, que en el fons volen el que es veu, mai el que hi ha.
Jutjat per una mirada, acollit per la fachada, que ets sino una imatge, un reflex en el mirall dels ulls que miren una sombra del que desitges, un mal son en la foscor un somni disfresat del color mes atractiu per atreure les abelles a la mel. I pateixo, i em faig mal, i el dolor em fa plorar potser no soc el que veieu be, potser no mireu dues vegades la vista es la que treballa i ella diu que soc mala peça, penseu el que volgueu, digueu el que penseu, cambieu per seguir la linea establerta, pero no em digueu el que soc perque sigui un anima oberta.
Gracies a tots aquells que nomes veieu el meu aspecte exterior, perque ara ja se que no sou el que busco. Prefereixo navegar en solitari que eser esclau de cadenas imposades per modes o persones curtes de mires. No soc el que espereu, ni el que voleu veure, ni el que desitjeu, pero si que soc un bon home, potser encara no un exemple per ningú pero aspiro a ser honor, llibertat, veritat, amabilitat, tendressa, i tot alló que faci feliç al altres tant com a mi.
E tornat del meu mon, fins aquí, al meu refugi, on deixo les paraules i els sentiments escrits amb la força que nomes la vida pot causar. I he tornat perque tot es fosc allà a fora, allà en aquell lloc on si ets tu mateix no ets res, on has de ser la figura que d’altres busquen, on pots ser tu mateix nomes per uns instants en la teva intimitat la resta del temps has de ser una sombra, un resultat del desitg d’aquells a qui vols tenir aprop. E tornat perque la por a tornat a trucar a la meva porta, perque les inseguretats tornen a voltar sobre el meu cap com voltors que busquen la meva pell per fer-ne un festí. El cor tocat, els sentiments retrobats, la duptosa seguretat que has trobat prop la meitat que et faltaba, pero que s’esmunyeix de les mans tant rapid com la sorra del temps pasa per devant teu. Serà de nou nomes un figura de neu que es desfarà al meu contacte, amb la meva propia escalfor? Es posible que sigui ella? O nomes un altre engañifa que els esperits juganers tornen a posar-me de parany per veurem caure de nou?. Qui sap el que es o serà, nomes se que el meu mur s’esfonsa poc a poc i no aguantarà prou per resistir els cops que un cor atrapat pot llençar.
Mirant la nit, perdut en pensaments cridant al cel, cercant la llum en mig la foscor somnis trencats i mirades perdudes. Angel meu, perque vaig creure en tu, perque em vas mentir, on deixares el meu cor vaig creure el teu cant escolta les teves supliques, i a la fi, em vas deixar, vas abandonar la meva ombra resta sol, com abans i com sempre potser mai vas estar aqui, potser tot fou un somni doloros.
Angel, em vas engañar desde el principi nomes un somriure i una mirada estelada, jo caigué com una fulla a l'aigua, I ara sota la pluja i la ventada torno a casa com sempre entre llagrimes, acotat i sol donç aquest es el meu destí, una existencia sentenciada.
