Via lliure
No es a mi a qui li toca jutjar al mon, pero que dimonis, despres de tot també i visc, no?, doncs potser tingui algun dret apart del de patir, exerciré el meu dret i em queixare de tot alló que no puc agrair, tot el que em fa mal o trobo desafavorit, seré egoista i mirare amb despreci alló que no m'interesi i demanaré mes del que puc asolir, ja se sap, demana sempre mes del que necesites per si et donen menys del que esperaries.
No em considero un cor negre tot i que la foscor sempre a sigut una de les meves amigues, camino sempre per la sombra pero no li faig fastics al sol, estiro la mà mes per donar que per recollir i procuro no creuarme mai en el camí d'aquells que no volen creuarse amb mi. Hi ha moments que penso ser una sombra en la nit, petit i difuminat, quan mes ben considerat em trobo be algú i em fot enlaire l'esperança i les espectatives, i lluitant cada dia per una vida ben amanida trepitjo amb compte, intento no perdre el nort oblidant les conviccions.
Pero no tot surt com un voldría, si mes no sol sortir sempre al contrari i del reves, ja se sap, que fer plans es deixar pasar la vida; intentar cumplir amb les espectatives de la gent de vegades es perdre de vista la teva vida i tot i evitar sempre una recompensa, som humans i a la llarga quan pitjor estás es quan trobes a faltar a aquells a qui vas abraçar i que no i son quan els pots necesitar.
Es molt dur veure la vida amb la claredat que dona la ment, sentir-la, estimarla i voler-la transformar, pero mes dur es torna el camí quan per mes que t'esforçis res no canvía i es desfà el nus de la corda que et mantenia i ara no ets res mes que un cos inert en caiguda lliure, sense destí, sense camí i sense saber que dir.
Etiquetas: perdut de nou
posted by Crisol @ 7:51 p. m.
Deja tu huella: 1
